De xarxes i límits i pares i fills.

Fa dies que la síndrome de l'impostora em volta per sobre el cap. 

M'han demanat una xerrada per una AFA que organitzen "una escola de pares", sense saber encara ben bé de què parlar, i penso que no estic al nivell d'altres convidats que han tingut, que pensaran "i aquesta qui és per explicar-nos coses sobre educar als nostres fills?"

Total que he pensat que si ho escric venceré la Síndrome.

       L'any passat a una formació de l'AIFICC, un psicòleg d'un centre de suport a la Salut Mental Juvenil, ens parlava de l'addicció a les pantalles. Ens va explicar sobretot consells per donar a les famílies i Factors Protectors (un concepte que surt, sempre que parlem de qualsevol addicció)

      Des de llavors a les Revisions a la Consulta preguntem per les pantalles, i ja no preguntem quantes hores sinó quin ús en fan, quan el fan i si hi ha límits (tot això són consells pels pares) i el consell estrella, dirigit als nens/es i nois/es, és que siguin capaços d'apagar la màquina ells quan hagi acabat el temps o l'ús establert pels pares.

És un consell que pretén fer veure als infants i adolescents que l'autocontrol és important. 

        De fet és important per moltes coses: forma part de la Tolerància a la Frustració, o sigui a acceptar un No per resposta des de que són molt petits. Forma part, quan ja comencen Escola Infantil, de ser capaços d'anar adquirint autonomia i no demanar sempre ajut als adults. 

Forma part també ,quan ja estan a Primària, de ser responsables de portar els deures fets, i tovallola per rentar-se després d’Educació Física i el raspall de dents si es queden a menjador, i que no els hi hagin de recordar cada dia els pares o les famílies.

Forma part també,quan arribi a l'adolescència d'asssumir les conseqüències de les vegades que no faràs cas als pares (perquè li toca fer-ho, tingueu-ho clar), ,que arribarà tard, i aprendrà que és millor informar abans on va i quan tornarà.

Forma part, també en l'adolescència i més enllà, d'acceptar un No per resposta quan vols tenir relacions, o liar-te, o el que sigui, amb algú. No és no també és autocontrol.

      I si us hi heu fixa't bé, en cadascun d'aquests moments, és tant o més important l'autocontrol dels adults que envolten aquest infant i adolescent.

      Perquè un dels Factors Protectors per qualsevol addicció és ser una persona autònoma, que no necessita l'aprovació constant dels altres (començant pels seus progenitors) per qualsevol cosa que faci.

Que l'han deixat que s'equivoqui encara que això vulgui dir que ha arribat a l'escola amb un mitjó de cada color.

Que ha après a ser responsable dels seus deures, i que ningú li ha portat la carpeta a l'hora de pati, o cap adult ha preguntat per whatsapp els deures a altres pares o mares.

Que ha après que si arriba 2 hores després de l'hora de sopar habitual de la família li caurà una bronca, perquè no ha respectat a qui ha fet el sopar i l'ha estat esperant, i aguantarà la bronca. Perquè cap adult l'estarà monitoritzant amb una aplicació en tot moment per saber què fa.

        En una de les activitats fetes amb noies adolescents vaig descobrir que hi ha molts pares i mares que demanen a les seves filles (als fills suposo que també) que els enviïn una foto quan arriben al lloc on han quedat amb les seves amigues, a fi de comprovar que realment estan amb qui han dit que estan. D'altres demanen que els hi enviïn la ubicació en temps real, a fi de saber si estan on han dit que estarien. Altres tenen accés als comptes de les xarxes socials per poder controlar que no pengin fotos que no considerin oportunes i que no tinguin amics "perjudicials".

     Respecte a les xarxes socials, als pares i mares ens cal saber que els nostres adolescents (i els nostres infants també) van 3 o 4 cursos per sobre nostre.

Cal saber què fan? Sí. Però preguntant-los, que ens expliquin què és aquesta nova aplicació que els flipa tant, escoltant-los. Per cert als adolescents se'ls ha d'escoltar quan decideixen parlar...i això vol dir sovint en moments que no tenim ganes ni temps, però s'ha de fer. Encara que sigui a les 12 de la nit, quan decideixen aixecar el cul del sofà, i tu estàs morta de son, o de lavabo a lavabo mentre estàs assegut a la tassa, o fins i tot per whatsapp, quan tenen un moment d'inspiració escrita.

Cal posar límits, hores? És recomanable sí. Sobretot perquè a l'adolescència el que es fa és Transgredir, i necesssiten normes per saltar-se-les. En una de les Consultes Obertes, de Salut i Escola, una noia em va explicar que els seus pares no li deien mai res sobre les hores que entrava o sortia de casa, i tenia la sensació de que passaven d'ella, que no li feien cas.

     Però no intentem controlar-los amb les eines que ells dominen. Les noies tenen carpetes de fotos amb les amigues a molts llocs diferents, preparades per enviar-les quan els pares les demanin.

Les que tenen les xarxes socials controlades...s'obren altres comptes amb altres noms.

Si es rebelen treuen la ubicació del mòbil i ja has perdut tots els ponts de diàleg possibles.

Sempre hi ha una xarxa nova que desconexem.

Donem informació, siguem pesats i pesades, si voleu, amb les fotos que poden acabar en webs de pederastes, donem-los consells clars: no enviïs per la xarxa cap cosa que no series capaç de dir o fer si tinguessis la persona davant.

Assumim que necessiten volar i veure que són autònoms, perquè lligar-los no els ajuda en res.

Poseu límits, normes i establiu conseqüències (no càstigs) relacionats amb la norma o el límit que s'hagin saltat.

I sigueu sempre allà. Com diu el psicòleg Jaume Funes al títol del seu llibre: "Estima'm quan menys m'ho mereixi peruqè és quan més ho necessito"

I fins aquí la meva reflexió d'avui. No sé si he guanyat a la impostora, però he buidat un tros de cervell que girava sense parar. I espero que a algú li serveixin els consells.

Sóc així

Mireu, jo sóc així, despentinada, sense maquillar i amb arrecades desaparellades. Sóc així des dels 16 anys, desde que vaig deixar de ser l’ombra de una amiga que em feia sentir petita i em manipulava, des que vaig decidir que jo triava què feia i què no, i així vaig trobar amistats de debò.
Sóc així des que vaig fracassar amb diferents persones i en projectes i vaig triomfar amb bones persones i en projectes que han esdevingut la meva vida. L’esplai, en Juli, la Infermeria, la família, la tribu.

Jo no jutjo. He conegut gent molt diversa amb els anys i mai he jutjat. Escolto, acompanyo, opino només si em pregunten.

Jo sóc fidel. Quan la gent malparlava d’un dels meus millors amics, vaig anar a trobar-lo precisament per fer-li saber que digués el que digués la gent, jo només el creia a ell. I així vam reprendre una amistat que semblava acabada i que sempre he imaginat que serà infinita.

Jo estimo, sempre, amb diferents intensitats que no sempre són correspostes. Sé que, fins i tot, si la mala amiga em truqués perquè em necessita aniria corrent.

Jo sóc transparent, sempre, i això m’ha portat problemes però també bones amistats.
Jo no pregunto, escolto a qui em vol parlar.
Durant anys vaig buidar la meva ràbia per la malaltia i els putus viatges en cotxe fins a Corbera a les xarxes, però ja fa un temps que intento no fer-ho o fer-ho molt menys. Transmetre només positivitat.

A la vida he tingut alguns desenganys amb persones que creia properes i al final va resultar que jo els importava una merda, però tinc la immensa sort de que pesen molt més les persones a les que sí importo, persones que veig cada dia i altres que veig molt de tant en tant però que estan tan a prop que sembla que les toqui ara mateix.

Als 40 vaig decidir que no faria res per compromís, per obligacions socials, que treuria de la meva vida les persones tòxiques. Sembla que quan al juny que ve arribi als 50 estaré a prop d’aconseguir-ho.

Als que us sabeu amics i amigues, us estimo. Sempre.

La Fetillera de la Tribu

La Fetillera de la Tribu, nou apunt al Blog
Aquest bloc deu ser el més discontinu del món blogger, però aquí estic avui, amb una entrada que barreja el món de l'esplai (que donava nom al Blog) i el de la meva professió, la Infermeria.

A veure si me'n surto

LA FETILLERA DE LA TRIBU

Tot i que posar-hi aquest títol pot sonar pretenciós, el cert és que no me’l vaig atorgar jo, sinó que una mare de la tribu el va dir referint-se a mi, i em va agradar tant...per tantes coses que volen dir aquestes paraules.

Perquè les fetilleres són les ancestres de les infermeres

Perquè, evidentment, venint de la composició de la nostra tribu era en femení (i no era xamán o druida, o qualsevol altre analogia en masculí)

I perquè el concepte tribu fa tants anys que el practico, que el practiquem...

No sé a qui li vaig sentir dir per primera vegada la frase: “Per educar un nen cal tota una tribu” podria ser en Manel o a algun altre referent en educació. El que sí sé és que va ser a l’esplai.

De l’esplai en vaig treure moltes vivències i molts aprenentatges que m’han servit per a la vida, com a persona, mare, i Infermera, una d’elles: la metodologia per preparar els cursos i les activitats, m’ha agradat i divertit trobar-me el PRA en l’elaboració de Plans de Cures d’Infermeria, en seminaris de Protocolització, en Postgraus de Qualitat...PRA: Preparació, Realització i avaluació, i que, en el nostre esplai, a més incloïa una fase prèvia que era conéixer l’edat amb la que anaves a treballar, des de la psicologia evolutiva fins a quines cançons escoltaven els adolescents per saber com entrar a través d’elles.

Però hi ha 2 conceptes que m’han marcat i que m’agraden molt:

Un és el de la Tribu com a eina educativa, com formar part d’un grup t’ajuda a créixer com a persona i a que els teus fills creixin amb tu. Descobrir que la tribu hi és quan tu saps que en  formes part, tant si et veus cada dia, com si no et veus en mesos o anys, i que es manté al llarg dels anys, intercanviant rols els uns amb els altres, però la tribu sempre hi és.

L’altre és l’analogia de que tu, ja sigui com a monitor, com a com a educador, fins i tot com a Infermera de Pediatria a Primària, tu estàs de pas per la vida d’aquell infant o adolescent. 

Pots imaginar-te que és una roca de la que sortirà una escultura i tu només ets un dels cops de cisell que rep, o que és una massa de fang i tu ets una de les moltes mans que hi deixaran una empremta, que després anirà agafant altres formes.

Això com a monitors, volia dir saber que tot allò que feies i deies era important, res era trivial, i al mateix temps volia dir que aquells nois i noies que per tu eren tan importants, que et miraven amb ulls d’admiració, en realitat no eren teus, sinó que tu eres d’ells, tu eres una d’aquelles mans que deixaria una petita emprempta en la seva vida.

En la feina de les Infermeres també és així, la nostra professió cuida, però sobretot acompanya a les persones a aconseguir la màxima capacitat d’Autocura, d’Autocuidar-se. Des del meu punt de vista a Pediatria això és encara més apassionant, perquè primer ajudes als pares i mares dels Nou Nats a viure amb la màxima seguretat i tranquil·litat aquells dies que els hi semblen tan difícils i insuperables i després els acompanyes, siguin quines siguin les seves decisions en el model de Criança, fem Educació sanitària, resolem dubtes, desfem falsos mites, expliquem primeres cures, com afrontar malalties i canvis, ensenyem a cuidar en casos de malalties cròniques i quan arriba l’Adolescència també estem allà pels noies i noies, per passar per la seva vida, per ser-hi en aquell moment en que necessiten una resposta.

Núria

EL DOLOR

El dolor és personal i intransferible, el físic i l'emocional.

No hi ha mesura real, ni escales que el puguin avaluar de debò.

I fa mal a qui el pateix i a qui l'ha de veure patir sense poder fer res per alleugerir-lo.

Hi ha qui creu que és millor no demostrar-lo, passar-lo a casa, com la roba bruta que no s'ha de rentar en públic, perquè queda malament, sembles dèbil i no podem semblar dèbils en aquesta societat de ferotge competència.

Hi ha qui l'amaga només als de casa, per no preocupar-los, perquè no pateixin, com si hom pogués triar si els altres poden o no poden patir per tu.

Hi ha qui el viu amb un somriure, per mi són herois i heroïnes de de qui aprendre.

Però el cert és que hi és i el que mai es pot fer és negar-lo, negar-te'l, negar-lo als altres quan l'expressen.

MOMENTS, EMOCIONS

(escrit en 2 tempos, amb 4 anys de diferència)

2013

El difícil equilibri entre posar normes i jugar, entre abraçar i dir que no, entre córrer pel carrer i fer recollir les joguines, entre fer panellets i fer menjar la verdura, entre llegir contes i ensenyar a adormir-se sol, entre aprendre't totes les cançons dels dibuixos animats i fer deures amb ells, entre jugar a la play i anar d'excursió, entre mirar la tele junts i buscar el cinturó d'Orió al cel, entre deixar fer i tenir el control, entre no prohibir però tampoc ser massa permissiu, entre omplir-los de petons i deixar que plorin per una rebequeria...difícil eh!

Difícil, dur, però tanmateix necessari i absolutament gratificant, quan t'abracen i et fan petons perquè sí, s'adormen sols, es mengen el que hi hagi al plat, et busquen les teves cançons preferides i te les graven en un CD, recorden els viatges per les cançons que sonaven al cotxe, li ensenyen al seu germà petit el cinturó d'Orió, fan veure que s'avergonyeixen de tu si et poses a córrer pel carrer, però en el fons els encanta, t'expliquen el que volen i tu saps que això ja és molt.

Divertit quan te n'adones que et saps els noms de tots els personatges de Bola de Drac i ells se saben el dels teus amics i els teus companys d'esport, i de feina, emocionant quan tu agafes un llibre per asseure't a llegir i remenen per la casa buscant quin poden llegir ells.

2017

Més difícil encara quan són lluny estudiant però propers alhora (beneït WhatsApp), quan tornant a vegades són més lluny, emocionant quan intueixes la següent decisió que prendrà, quan la veus defensar amb teories i llibres que no saps ni que existeien fermament les seves creences.

Orgullosa quan el veus assegut a la banqueta com a entrenador, i quan la veus sortir als reportatges desl dies important per aquest país. Feliç quan t'explica (sí de tant en tant explica) els plans per l'estiu. Dolor quan el veus plorar perquè no ha sabut com explicar-te què li passa pel cap i has descobert l'assignatura suspesa el dia de les notes.

Immensament feliç en aquells moments en que es fa la màgia de la complicitat entre germans, en silenci o amb la música compartida.

Afortunada quan veus la capacitat que tenen per sortir-se'n de tots els reptes que la seva curta vida els ha plantejat, quan te n'adones que la feina l'hem feta bé de moment, que aquí estem i estarem, però que ja fa temps que caminen sols.

UNES BATES PINTADES

UNES BATES PINTADES

Sembla que el tema continuïtat en el blog no és el meu fort.

Em passa sovint que em vénen idees que voldria deixar escrites en un blog i no tinc l'ordinador a mà, i després no em surt el que volia dir.

avui n'acabo de recordar una:

El treball en equip i unes bates pintades

la immensa sort d'haver crescut com a professional en una feina en la que treballar en equip, o no, marca la diferència.

Com ser capaç de sumar amb totes les teves companyes dóna valor afegit al teu dia a dia com a treballadora, però també als pares, mares, infants i adolescents que passen per la consulta. 

Com tenir la idea esbojarrada de portar les bates pintades, per unes companyes artistes,expressa tan bon rotllo entre l'equip, tanta intenció comunicativa amb els infants, i tant respecte per part de la direcció (en contra del que "tothom" pensava que pasaria).

Aquest petits detalls ajuden a persistir, a creure en l'equip, a opinar sempre constructivament, a buscar mil formes de seguir donant servei de qualitat quan segueixen sense arribar les ajudes promeses per altaveu des de la conselleria, quan has d'explicar en positiu tot allò que has hagut d'acceptar malgrat no t'agradi perquè no hi ha més possibilitats de moment.

I arribes a casa i te n'adones que potser portar les bates pintades ha fet que escoltessin amb un somriure les nostres peticions, que quan un dóna bon rotllo, professionalitat i comunicació, sempre acaba rebent somriures dels nens, agraïments dels pares i comprensió de la direcció.

I al final sempre acabo pensant que tot això ho vaig aprendre a l'esplai.

Cap al vespre és quan...

Enceto aquest bloc, amb la intenció de compartir el que em passa pel cap, sobretot en relació als fills i en especial als adolescents. 
No pretenc sentar càtedra, només compartir les meves experiències, com a mare, com a educadora i com a infermera, o sigui com a persona que porto aquest tres bagatges a sobre. 
sempre m'ha agradat escriure el que em passa pel cap; ho feia en fulls de carta quan era adolescent, en llibretes més endavant i ja fa temps en documents de word...i avui començo a fer-ho en aquest blog.
Pretén ser sobretot un exercici de revisió per mi, i si a més a algú li serveix per donar voltes a algun tema dins el seu cap, millor.
Cap al vespre és quan...l'inici de la cançó dEls Pets "Vespre" és ja una declaració de principis, cal estar propers als adolescents, cal entrar per la via dels sentiments i deixar's-hi atrapar, només així pots estar realment al seu costat. Com a monitors vam agafar les cançons dels grups de rock català de l'època i vam aprendre a tocar-les ia cantar-les i així vam poder formar part del seu món i ells del nostre. Aquesta cançó és gairebé un himne per unes quantes generacions, i és el títol del bloc en homenatge als adolescents dels que més he après, els Aiders, el grup d'adolescents del que vaig ser monitora i que ara són bons amics, pares ara ja d'infants que un dia seran adolescents rebels, crítics, alegre i tossuts com ells.